- Mariona González: una mirada riallera abans i ara. Foto: EL PERIÒDIC
Consellera general. Inquieta des de sempre: havia començat a l’associació de pares i va acabar al PS per ideologia.
–¿Bona nena o trapella?
–¡Trapella!
–¿Recorda alguna trastada?
–¡Una no, més d'una! Llavors vivíem molt al carrer. No era com ara, que els nens tenen tants jocs i tantes coses. Tot sovint m'havien de cridar set o vuit vegades perquè pugés a sopar, perquè pugés a berenar, perquè la mama no sabia on era... Vivia al carrer Estret d'Escaldes i me n'anava per tot l'Obac...
–Es despistava, vaja...
–Em despistava molt. Però sempre m'acabaven trobant, ¿eh? Sempre acabava fent cap.
–¿A què jugava?
–Anàvem cap a la Plana i fèiem cabanes amb arbres. Llavors teníem la nostra cabaneta feta i jugàvem allà. Això a l'estiu, quan feia bo. També veníem tebeos. Agafàvem els tebeos que teníem vells i els posàvem en una caixa de cartró. Així fèiem una espècie de tenda, amb pedres que els aguantaven perquè no se'ls emportés el vent. ¡Ens ho passàvem molt bé! També hi havia una borda amb vaques i de vegades anàvem allà a veure com les munyien. Sempre estàvem entretinguts.
–Ja ho veig... ¿I a l'hivern?
–A l'hivern era més dur. A mi em deixaven sortir menys i llavors és quan m'avorria una mica. Tampoc no ens deixaven veure la tele fins massa tard... La veritat és que costava més, passar l'hivern. Però també agafaves un cartró, te'l posaves al cul i baixaves pels prats com si fos un trineu.
–També era més fosc.
–Era més fosc i no ens donaven permís per arribar tan tard. Quan vaig tenir 11 o 12 anys, els dissabtes i els diumenges anava al cine Valira a veure les dues pel·lícules. Bé, en realitat era el No-Do, la primera pel·lícula, la mitja part i la segona pel·lícula. I així passàvem la tarda.
–¿Alguna pel·lícula que la marqués?
–D'aquella època no. Recordo que vaig anar a veure Siete novias para siete hermanos, que era llarga i era la segona. Però la primera no recordo quina era. Segur que era algun d'aquells bodrios que no hi havia qui l'aguantés... El que més recordo d'aquelles sessions són els berenars. A la mitja part anava a la pastisseria que hi havia al davant i em comprava un brioix amb nata per dins. ¡Allò era la festa dels diumenges!
–¿Els pares us acompanyaven o us deixaven fer la vostra?
–Quan anava al cine Valira vivia just al davant. La mare em vigilava des de la finestra. Els problemes els vaig tenir quatre o cinc anys més tard, quan volia anar al Refugi –una discoteca que hi havia en un carreró d'Escaldes. Deia que anava al cine i la feina era meva d'entrar-hi, esperar que la mama deixés de mirar i tornar a sortir. T'havies de buscar la vida perquè tot era molt més estricte que no pas ara.
–A l'escola, ¿també era més aviat trapella?
–A l'escola era molt xerraire.
–Gairebé totes les dones que he entrevistat i que us dediqueu a la política m'heu contestat el mateix.
–Sempre estava amb el cap girat cap a un costat i cap a l'altre i els mestres es queixaven que no em coneixien la cara, que sempre em veien només la cueta. Sempre estava xerrant amb la de darrere o amb la de més endarrere.
–¿Algun llibre o conte?
–Llegia Le Club des Cinq. Anava a l'escola francesa i ens els deixaven a la biblioteca. En aquella època no ens compràvem els llibres.
–¿Algun cantant o grup de música?
–M'agradaven diversos cantants francesos. De fet, el Jacques Brel encara m'agrada molt. Els dies d'hivern escoltava Sud Radio.
–Si tornés enrere amb el que sap ara, ¿canviaria alguna cosa?
–No m'agradaria perquè, amb l'experiència que tinc ara, em sembla que em faria tot massa por. El bo de quan ets jove o adolescent és que no tens por de res.
–¿Era una mica inconscient?
–Inconscient, no... ¡Era espontània!
Per a més informació consulti l'edició en paper.
