L'any 1906, el sacerdot i lingüista mallorquí Antoni M. Alcover (1862-1932) va realitzar un viatge de recerca filològica pel Rosselló i d'altres contrades septentrionals de Catalunya. Entre els llocs que visità, evidentment, es trobava el Principat d'Andorra. En aquella data, doncs, es va produir el seu contacte directe amb el nostre país, on va transcórrer no arriba a vint-i-quatre hores. Després de deixar Anserall a l'esquerra, l'investigador escriu en el seu quadern: «Mos domina l'expectació d'Andorra. ¿Què serà Andorra, aqueix Estat microscòpic que subsisteix de devers el temps de Carlemany?». ¿Però qui fou Alcover per als andorrans?
Per a nosaltres, més d'un segle després, Alcover, no cal ni dir-ho, és, al costat del seu contemporani Pompeu Fabra (1868-1948), i malgrat les seves esquerpes relacions, un dels més grans impulsors de la nostra llengua, del seu conreu i del seu coneixement científic. La seva tasca, de caire sobretot lexicogràfic, es va concretar en el Diccionari català-valencià-balear. Aquesta obra magna començà a publicar-se en volum l'any 1930 i, conclòs pel també oriünd de les illes Balears Francesc de B. Moll (1903-1991), no viu la finalització fins el 1962. El diccionari, en 10 grossos toms, és una fita absoluta, i a hores d'ara també pot ser consultat gratis et amore en Internet.
Tanmateix, l'obra d'Alcover no només fou estrictament lingüística, sinó que tocà aspectes tan diversos com la recopilació de rondaies, l'escriptura de textos de tema històric o biogràfic, i fins i tot el disseny arquitectònic d'algunes esglésies o la dedicació tangencial a la pintura.
En els seus llargs recorreguts pertot arreu de les terres de parla catalana, el dia 16 d'agost del 1906, després de sopar amb un altre dels noms mítics en l'estudi de les llengües pirinenques, Jean-Joseph Saroïhandy (1867-1932), i acompanyat pel també filòleg Bernhard Schädel (1878-1926), s'alça a La Seu d'Urgell i s'enfila devers Andorra. Hi passaran només aquell dia i part del següent, quan giraran cua cap a la ciutat episcopal.
Les descripciones i opinions d'Alcover sobre les particularitats que més li criden l'atenció del nostre país no són en absolut políticament correctes. En el seu diari personal, i amb una llengua d'una riquesa embriagadora, opina sense gaire embuts sobre la situació del (una altre cop) «microscòpic Principat», passant molt per damunt pels tipus humans i per la idiosincràsia dels autòctons, possiblement perquè el tracte més directe el va tenir amb forasters que hi residien, o amb andorrans que vivien fora de les fronteres del país, i eren més avesats a uns caràcters que en aquell moment trobaven tan diferents. De fet, Alcover arriba a Andorra en dia de festa i es troba «molta de gent endiumenjada», aqueixos homes i dones dels quals, abans d'iniciar el seu viatge, els havien dit que eren «una gent molt especial, que, surta del llevant, surta del ponent, fan sempre lo que més les convé».
D'Antoni M. Alcover, no se'n pot dir que no hagués viatjat per altres territoris pirenencs, a cavall de les «bísties» o senzillament a peu. Per aquesta raó, és més impactant la impressió que li produeix el paisatge d'Andorra, al qual li dedica riquíssimes i directes estampes: «L'aspecte del país és sec, rònec, prim, salvatge. Tot són muntanyes i més muntanyes, a on s'obrin barrancs, fondals i comellars». Quan arriben a la vall de la capital, però, l'efecte resulta torbador: «és delitosíssima, tot prats i horts i arbredes de riu esplèndides».
La cosa canvia quan descriu les dues viles que visita: la capital, on van passar la nit Schädel i ell, i Sant Julià de Lòria. Aquesta segona la descriu de la següent manera: «no gaire gran, carrers malplans, cases malplaentes, negrenques. És el centre industrial més important del Principat». Amb Andorra la Vella és encara més sagnant: «uns carrers infernals, estrets, torts; les cases malgarbades, negres, raquítiques, brutes i amb les parets cruixides». Tal i com els havien recomanat, i és un altre detall «negre» d'aquella època, es neguen a dormir en una fonda degut a les puces, i els hostatja l'ecònom a la rectoria.
Per últim, i sobre l'assumpte en el qual més interés té Alcover, el de la varietat del català que es parla al nostre país, en un principi s'avé al que li diu Francesc Palau, canonge de la Seu i natural de Sant Julià de Lòria: «Mos diuen (…) que les diferències de llenguatge entre els pobles andorrans són ben poca cosa i que tots parlen com a la Seu, més ben dit, com en els pobles de la seua rodalia». Un cop fetes les enquestes a la capital, la conclusió que ell en treu, en concret sobre la conjugació, és la mateixa: «Resulta molt consemblant a la de la Seu, però sense tantes d'invasions del dialecte barceloní». El 17 d'agost del 1906, abans de marxar del Principat, es detenen a Sant Julià de Lòria i lloa la puresa del «dialecte andorrà, que no presenta casi cap contacte llengadocià ni gascó».
Aquesta darrera afirmació ens suggereix que Alcover, tot i centrar-se en el català estricte, tenia en el diasistema occità el seu marc de referència. Com també el tenia, en aqueixos anys, el mateix Pompeu Fabra, aquell antagonista del gran filòleg i rector manacorí que ens visità l'estiu del 1906, «sempre pujant, i les muntanyes de cada banda».
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la
Per a més informació consulti l'edició en paper.
